El cim de la serralada de Sant Amand

Tornem al Ripollès, i en concret al coll de Jou (que ja havíem visitat amb anterioritat per ascendir al Taga), però aquest cop ens dirigim cap al sud, cap a la veïna serralada de Sant Amand, per a accedir al punt més alt de la mateixa. Excursió fàcil i bonica:

FITXA TÈCNICA SANT AMAND

Punt de Partida/Arribada: Camí de Bruguera a Coll de Jou.
Data: 04/02/07.
Horari: 2 h. de pujada / 1:30 h. de baixada.
Desnivell Acumulat: +-500 m.
Distancia: 4,6 km (Anada).
Condicions: A l’hivern pot haver-hi grans quantitats de neu, ja que es puja per la part obaga de la muntanya.
Dificultat: Fàcil. Una mica pesat pel fet de haver de caminar per la pista que puja cap al coll de Jou la major part del trajecte.

Ruta:

Tota la aproximació fins arribar al Coll de Jou és la mateixa que vem seguir per a fer el Taga (Podeu trobar la informació a la ressenya del Taga). Un cop a Coll de Jou, trobem a mà esquerra (direcció Nord) l’inici de les rampes d’accés al Taga, i en el sentit oposat (cap al Sud…) una serralada boscosa. Aquesta serralada és la Serra de Sant Amand, i el punt més alt de la mateixa és el nostre objectiu.

Serra de Sant Amand

Des del punt d’inici de l’ascens al Taga, mirem en direcció la serralada de Sant Amand. Veurem un filat per al bestiar que surt de la carretera perpendicularment. Haurem de seguir aquest filat pel seu cantó dret, fins trobar un camí que puja cada cop més a la dreta. Aquest acaba enllaçant pel costat Oest de la carena amb un camí que creua tota la carena de la serralada pel seu punt més alt (direcció Oest-Est o a l’inrevés) i que hem d’anar a buscar. Problema quan hi ha neu: Que si no ha passat algú abans, amb la espessor del bosc de Sant Amand no veiem cap traça.. (problema evident, si més no..). Així que nosaltres, sense saber la existència d’aquest camí, vàrem tirar pel dret, grimpant i agafant-nos dels arbres com a micos fins que vàrem assolir la carena.

En Toni passant fred a la pujada

Un cop a la carena, vàrem trobar el camí que la creua molt fàcilment. Llavors ja és qüestió de recorre’l fins a trobar un corriol en direcció sud, que en pocs metres condueix a una esplanada on hi ha situada la creu de Sant Amand.

Descens pel camí que no vàrem trobar de pujada.

Cim de Sant Amand

Salut i muntanyes!!

Referències Externes:

http://www.flickr.com/photos/henky81/sets/72157607660508928/ – Set de fotos de l’excursió al cim de la serralada de Sant Amand.

Mirador de Sant Jeroni al finalitzar la ferrata

Porto temps sense realitzar sortides a la muntanya per a caminar, i això és degut al “gusanillo” que m’ha picat per la escalada esportiva, que, tal i com m’havien dit, pica molt, molt fort. Així doncs, venia de gust realitzar una caminadeta, i va sorgir la possibilitat de realitzar aquesta magnífica ferrata que és la Teresina, a Montserrat. Em va donar molt bones i diverses sensacions. Al principi notava una barreja de neguit i il·lusió; un cop començada, no haig de negar que estava “cagadet”, sobretot en el pas del pont de roca (tingueu en compte que és la meva primera ferrata, i revisant ressenyes, la majoria la cataloguen com a díficil); a mida que anavem avançant, m’anava notant més confiat i començava a disfrutar-la, i la canal final va ser una explosió d’adrenalina i cansament. Un cop vaig veure la barana del mirador de Sant Jeroni, una grandíssima satisfacció em va recórrer el cos. Gran ferrata que tothom ha de provar de fer un cop a la seva vida.

L’aproximació es realitza des del monestir de Sta. Cecilia, a la carretera que va d’el Bruc al Monestir. Realment, és molt a prop si hi accedeixes des del trencall del peatge del monestir, uns 5 minuts en cotxe si hi arriba, tot i que ara la carretera es troba tancada degut a les esllavissades. Es puja en direcció a la canal de Sant Jeroni (trobareu un enllaç a ressenyes i plànols externs al final del post que us seran d’utilitat) i, un cop passada la font, trobarem la canal del Musclo que puja a mà dreta. La seguim durant uns minuts i just quan es torna més estreta, trobarem una grapa de ferrata tallada a mà dreta. Aquest és l’inici de la Teresina.

FITXA TÈCNICA FERRATA TERESINA

Punt de Partida/Arribada: Pàrking del monestir de Santa Cecilia.
Data: 07/12/2008.
Horari: 3 h. de pujada / 1:30 h. de baixada.
Condicions: Com en tota ferrata, s’ha de mirar d’evitar la pluja, les tempestes especialment, per la possibilitat de llamps (recordem que la instal·lació principal d’una ferrata és metàl·lica), i per a evitar relliscades amb les grapes i la roca molla, doncs les possibilitats d’abandonament durant la ferrata són quasibé nul·les. També s’ha d’anar amb compte amb la boira baixa que tot sovint afecta a la zona de Montserrat.
Dificultat: Difícil. És complicat catalogar-la havent-ne feta només una, però coincideixo en que té passos amb el material en estat una mica precari, i d’altres (sobretot la part final vertical amb una cadena) on es necessita força de braços per a pujar.

Ruta:

La Ferrata es pot dividir en dos trams: El primer mena cap a l’agulla de Santa Cecilia, mirador impagable del Bages i el Vallès, mentre que el segon és el que ens conduirà en forta pujada fins al punt més alt del massís de Montserrat, Sant Jeroni.

El pont de roca del principi de la ferrata

El primer tram no té gaires parts complicades, potser destacar el pont de roca que podeu veure a la fotografía anterior amb un bon pati que ajudarà a concentrar-se i descarregar una mica d’adrenalina per a seguir la ferrata. La resta no té cap complicació. Un cop haguem arribat al collet que hi ha abans de l’agulla, podrem triar dues opcions: Pujar a l’agulla, o seguir la ferrata, ja sigui realitzant un rapel d’uns 20 metres o utilitzant la instal·lació de mini-grapes. Al tanto amb aquest tram de desgrimpada, les grapes són petites, i desapareixen a 5 metres del camí per a donar pas a una cadena i una corda una mica perilloses (Precisament en Toni va caure en aquest tram i es va fer mal al turmell). Podeu veure aquest tram a la següent foto:

Baixant de l’agulla de Santa Cecilia

El segon tram consta de trossos de camí que discorren per bosc, sempre en forta pujada, que menen cap a una canal molt vertical i estreta, on ens trobarem un primer contrafort (la part més difícil de la ferrata) amb una cadena, que ens indica que haurem de tibar fort de braços per a pujar, utilitzant oposició amb el cos a l’altra paret. Podeu veure al Ricard obrint aquest tram:

Ricard fent oposició per a pujar

La veritat és que a mi em va costar força superar aquest tram, ja que no trobava bons peus i la roca estava humida, però al final ens en vem sortir amb una miqueta d’ajuda. Un cop superat aquest resalt, només queda pujar per una canal molt vertical que es va suavitzant a mida que arribem al final. Quan sortim de la canal, ens trobarem directament amb el mirador de Sant Jeroni, finalitzant així la ferrata. Per a baixar, haurem de seguir el camí des de Sant Jeroni fins a l’ermita que es troba a sota (5 minuts), i a partir d’aquí, tindrem dues opcions: Baixar per la canal de Sant Jeroni, empalmant amb la canal per la qual havíem començat a pujar, o seguir fins al monestir de Montserrat, com vàrem haver de fer nosaltres, ja que teníem el cotxe allà.

L’Àngel i jo arribant al mirador de Sant Jeroni

Salut i muntanyes!!

Referències Externes:

http://www.deandar.com/pdf/ferratas/teresina.pdf – Croquis de l’aproximació i la situació de la ferrata.

http://www.caranorte.com – Ressenya a caranorte.com.

http://www.flickr.com/photos/henky81/sets/72157610914676048/ – Galeria de fotos de la sortida a Flickr.

Bé, com que fa uns quants mesos que m’he iniciat en el món de la escalada esportiva, anava donant-li voltes al cap de quin sería el meu primer post sobre el tema. I he triat parlar del projecte XESCA, un intent de realitzar un cens d’escaladors catalans per a defensar-ne els drets comuns, feu-hi un cop d’ull, perquè iniciatives com aquesta valen la pena, i cal donar-hi tot el suport del món:

“SI ESCALAS o tienes afinidad con esta actividad, ESTO te interesa:

En la actualidad NUESTRO COLECTIVO se enfrenta a varios problemas y estamos acostumbrados a que, cada vez que pasa algo que nos afecta, se efectúen reiterados llamamientos a la movilización y defensa de nuestros derechos. Pero si se materializa alguno o acostumbramos a llegar tarde o con pocos efectivos o desmotivados.

Hoy en día hay problemas inmediatos, y problemas y situaciones que si no se abordan desde ahora perjudicarán la escalada en un futuro próximo, pues será difícil practicarla en las condiciones a las que, a día de hoy, estamos acostumbrados. Podríamos destacar los siguientes problemas:

• Regulaciones y prohibiciones,
• Sostenibilidad del entorno,
• Sentimiento de una representación oficial por las entidades existentes poco eficaz,
• Polémicas de equipamientos y reequipamientos,
• …

Encontrar la manera idónea de solucionar esta situación no es tarea fácil. Por esto, se ha desarrollado una nueva fórmula o manera con la que sentirnos más capacitados para conseguir un mejor y más eficaz funcionamiento y coordinación de nuestro colectivo.

Pensamos que si somos capaces de hacer un pequeño paso, el primer paso, seguramente habremos encontrado el buen camino por afrontar cualquier reto. Y este primer paso sería confeccionar un “CENSO REAL” de todo el personal practicante, aficionado o interesado con el apasionante mundo de la escalada dentro de Catalunya.

Porque únicamente una estructura, como será este CENSO, construida por el número máximo de escaladores/as, podrá hablar por y entre ellos/as, defender en el futuro y de mejor manera sus intereses, y llegar a acuerdos positivos, cuando haga falta, con otras entidades y/o particulares también legitimados dentro del mismo entorno donde acostumbramos a practicar nuestra actividad.

Para inscribirse en este censo:

• NO importa la modalidad de escalada que practiques (tradicional, deportiva, bloque, hielo, psicobloc, ferratas, vías alpinas, artificial, rocódromos, …),
• NO importa la edad que tengas, (5, 22, 42 o 94 años)
• NO importa de donde procedas,
• NO importa que escales mucho, los fines de semana o de vez en cuando,

Y CUAL ES LA FINALIDAD DE ESTE CENSO?

Disponer de una plataforma o red básica con la cual:

• COMUNICARNOS y, a la vez, tener MECANISMOS para ESTAR TODOS IGUAL DE INFORMADOS.
• CAPACIDAD de CONVOCATORIA. CAPACIDAD para poder PARTICIPAR en las INICIATIVAS que se presenten.
• Poder CONSENSUAR UNA VOZ, si hace falta, y con todos sus “MATICES” para TRANSMITIRLA a quienes nos REPRESENTAN o nos tengan que representar.
• Disponer de un MEDIO APROPIADO para encontrar SOLUCIONES que podamos DISCUTIR.
• PRACTICAR las ACTUACIONES de FUERZA que se consideren, disponiendo del MÁXIMO POTENCIAL participativo. Que podamos decir, CUANTOS SOMOS!
• Que sirva, al fin, como un NEXO COMÚN a todas las INICIATIVAS y PROPUESTAS, las cuales poderlas TRANSMITIR a los ORGANISMOS pertinentes.
  Como queremos y hace falta llegar bastante lejos y a todo el mundo, TE ANIMAMOS que no sólo te INSCRIBAS tanto tú como tu familia/entorno también practicante, sino que hagas llegar este e-mail a TODA tu lista de contactos. También encontrarás al final un texto para usarlo como SMS y ampliar tu lista a personas que no tienen email pero si móvil.

  Por otra parte, HACE FALTA HACER LLEGAR ESTE LLAMAMIENTO AL CENSO a otros conocidos, que no dispongan de este medio de comunicación, los cuales, y bajo su aprobación, se puedan añadir y así conseguir un medio para “encontrarnos” todos. Hemos de procurar ser TODOS.

  Animamos también, de paso, a escaladores de otras demarcaciones y países a conocer, colaborar, ayudar o adherirse a esta iniciativa que apenas ahora empieza. También caben dentro de este CENSO.
  Y QUE HACE FALTA HACER?

  Accede a www.xesca.org para inscribirte.

  También encontrarás una pestaña para poder consultar todos los integrantes que ya nos hemos censado.

  Si deseas efectuar cualquier comentario o consulta, no dudes ni un momento en hacernos llegar un e-mail a info@xesca.org
  Gracias por tu tiempo. Y ¡larga vida a la escalada!“

Vista de la Gallina Pelada vista des de Saldes

Des de petit que el nom de Gallina Pelada em resultava força emotiu; el sentia llunyà, impossible d’atrapar, sempre que el meu pare me’n parlava. Ell fou qui em va fer interessar pel món de la muntanya, explicant-me totes les històries que havien viscut de joves, les muntanyes que havien pujat, les borratxeres que havien agafat… De petit, tal i com deia, vam començar a pujar a estiuejar a la vall del Pedraforca, i, evidentment, el meu pare em parlava sobre el Pedraforca i sobre lo especial que era aquella muntanya. Recordo que un bon dia, seguint el meu instint explorador, s’em va acudir girar el cap, i mirar en direcció contrària al Pedraforca, i vaig veure el mateix que exposo en aquesta primera foto del post. La Gallina Pelada i la serra d’Ensija. Recordo que quan vaig preguntar al meu pare sobre aquella muntanya, el nom em va fer força gràcia. La Gallina Pelada. Curiós nom. Ell tot seguit em va portar a la Font Freda, que es va convertir en un lloc de picnics força quotidià per a la meva familia, i em va parlar del, per a mi molt famós, refugi Delgado Úbeda. Va ser dels primers cops que vaig sentir que existien cases enmig de la muntanya, dedicades a refugiar als excursionistes, la qual cosa em va semblar extraordinària; acostumat a pujar a la Mola, que per a mi ja era alta, resultava que hi havia muntanyes que requerien una parada, o un lloc per a descansar. Potser això també va magnificar aquest cim a la meva ment:

FITXA TÈCNICA CAP LLIZET

Punt de Partida/Arribada: Aparcament de la Font Freda (Saldes).
Data: 14/01/07.
Horari: 1:45 h. de pujada / 1:15 h. de baixada.
Desnivell Acumulat: +-650 m.
Distancia: 2,8 km (Anada).
Condicions: Vigilar durant l’hivern, ja que es puja per la part obaga de la serralada, i pot haver-hi gel i requerir grampons.
Dificultat: Fàcil.

Ruta:

Per accedir a l’aparcament de la Font Freda hem d’agafar la carretera B-400 que surt en direcció a Saldes i Gósol (a l’alçada de Guardiola del Berguedà); un cop passat Saldes, arribarem al Coll de la Trapa, i veurem a mà esquerra una carretera que puja cap a un Parc d’Aventura i cap a la Pleta de la Vila. Seguint per aquesta carretera, i passat el Parc d’Aventura, començarem una pujada on, després d’un parell de llaçades, arribarem a una corba d’esquerres amb una petita zona d’aparcament. En aquesta corba surt un sender que ens mena a la Font Freda (2 min.).

La Font Freda

La ruta surt des de la Font Freda en direcció al refugi Delgado Úbeda. El camí comença a través del bosc i en poca estona (10 min.) arriba a un torrent ple de rocs, el qual remunta en continua ascensió amb plaques de gel discontinues fins arribar a uns prats on comencem a trobar les primeres neus (que per la època de l’any haurien d’ésser abundants…). (45 min.) A partir d’aquí s’han d’anar buscant les fites (Grogues) que ens assenyalen el pas del camí a través dels prats i que ens conduïran fins a la petita fondalada que forma tota la part central de la Serra d’Ensija. Arribem al refugi que es troba situat al bell mig d’aquesta fondalada (1:25 h) i des del qual surt el camí que en ascens continuu mena cap al cim conegut com a Cap Llizet o Gallina Pelada (1:40 h).

Refugi Delgado Úbeda – Serra d’Ensija

Des del cim boniques vistes cap al Nord de la serra del Cadí i la cara sud del Pedraforca i, a la llunyania, els Pirineus de la Cerdanya i cap al Sud de les pistes d’esquí de Port del Compte i més lluny Montserrat i Sant Llorenç del Munt.

Descens pel mateix camí.

Cim de la Gallina Pelada

Us deixo també un parell de videos, el primer és una panoràmica del cim i el segon és l’intent de creuar un rierol gelat per part del Toni xD

Salut i muntanyes!!

Referències Externes:

http://www.flickr.com/photos/henky81/sets/72157604791987131/ – Set de fotos de l’excursió al Cap Llizet – Gallina Pelada

Mataró vist des del Castell de Burriac

Ens trobem a Cabrera de Mar, població que forma part de la senyoria del Maresme, juntament amb Argentona, Mataró, Vilassar i Premià, i que és dominada des de les alçades – bé, des de 300 metres més amunt – pel castell de Burriac. Són terres pertanyents a Pere Joan Ferrer, entregades pels honors de la guerra per Joan II. Com podeu observar, ens trobem al 1471, punt àlgid del cicle vital d’aquesta talaia dominant del Maresme. No entrarem en massa més detalls sobre la història del castell (més avall podreu trobar un enllaç on explica amb més detall la història del mateix), però si que recomanarem la visita al mateix, ja que es tracta d’una excursió plàcida, vistosa i amèna, a una bonica talaia amb grans vistes sobre el Maresme. Us deixo amb la ressenya:

FITXA TÈCNICA CASTELL DE BURRIAC

Punt de Partida/Arribada: Aparcament del camí de la Font Picant.
Data: 30/12/06
Horari: 20 min. de pujada / 10 min. de baixada.
Desnivell Acumulat: +-160 m.
Distancia: 932 m (Anar i Tornar).
Condicions: Es pot fer en qualsevol època de l’any.
Dificultat: Fàcil.

Ruta:

La ruta no té cap complicació. Per arribar a l’aparcament des d’on comença la ruta, haurem d’entrar a Cabrera de Mar i a mig poble sortirem de la carretera a mà esquerra per agafar la Rambla de la Font Picant, que ens conduirà directament al camí de terra que condueix al aparcament. Ressenyar que aquest es troba després d’una forta pujada del camí a mà dreta – nosaltres estàvem amb el dubte, ja que hi havia gent que deixava el cotxe aparcat al principi de la pujada, però un cop dalt, l’aparcament és força gran -. Sortim des de l’aparcament, creuant el camí pel qual hem pujat amb el cotxe just per on hi ha la corba d’esquerres, on hi ha l’entrada de l’aparcament. Veurem que el camí s’estreny i fa un petit desnivell, i just en aquest moment veurem que surt un senderó a mà dreta. L’agafem i en 5 metres haurem de girar a mà esquerra pel mig d’una zona de pins i grans pedres, senyalitzada amb marques.

Comencem la pujada

A partir d’aquí, el camí no té cap tipus de pèrdua, va pujant amb llaçades, sortint del bosc i mostrant-nos una bonica panoràmica del mar Mediterrani, i en pocs minuts arriba sota la torre del castell de Burriac, enllaçant amb el camí ample que puja des del aparcament. Des del castell, podem gaudir d’una magnífica vista sobre tota la costa del Maresme cap a l’Est, i si girem cap al Sud, veurem l’aparcament des d’on hem sortit.

Cim del castell de Burriac

Pel que fa al segon cim del dia, el turó d’Onofre Arnau, doncs, si voleu que us parli sicerament, és el cim més horrible que he fet mai. És una zona molt i molt deixada, bruta, amb males olors provinents de les aigües estancades i dels camps de conreu – que increïblement, n’hi ha -, més pròpia d’una zona de ionquis – espero que ningú s’ofengui, però havíem d’anar vigilant no trepitjar cap xeringa, entre llaunes i ampolles buides i demés escombraries – que d’un cim destacable al llistat de la FEEC. Entenc la simbología del que allí s’hi trobava temps enrera ( hi havia una gran masía fortificada anomenada torre de Mata – d’aquí en vé el nom de Mataró -, de la qual només en queda la torre d’Onofre Arnau, situada a 5 metres del cim), però crec que cal avisar a qualsevol que s’hi vulgui acostar que no en queda cap vestigi al cim, únicament la torre que acabem d’anomenar. Bé, la ressenya és la següent:

FITXA TÈCNICA TURÓ D’ONOFRE ARNAU

Punt de Partida/Arribada: Aparcament del col·legi/institut situat a la urbanització/barri Can Quirze de Mataró.
Data: 30/12/06
Horari: 20 min. de pujada / 10 min. de baixada.
Desnivell Acumulat: +-130 m.
Distancia: 806 m (Només d’anada).
Condicions: Es pot fer en qualsevol època de l’any.
Dificultat: Fàcil.

Ruta:

Per accedir a la barriada de Can Quirze, cal sortir a la Sortida Nord de l’autopista de Mataró, la qual ens donarà una volta al turó d’Onofre Arnau – passem a uns 200 m del cim – i ens portarà cap a la N-II en direcció Barcelona, entrant a Mataró. Només entrar-hi, trencarem a la dreta per a pujar per una avinguda on, haurem d’agafar la carretera que surt de Mataró en direcció a Sant Andreu de Llavaneres. D’aquí, en surt un trencall cap a Can Quirze. Un cop dins l’urbanització, ens haurem d’orientar per a arribar fins un dels punts més alts de la mateixa, on hi ha una escola/institut on aparcarem.

El turó d’Onofre Arnau vist des del torrent del Castell

Sortim de l’aparcament i baixant el carrer veurem un camí que surt a mà esquerra, amb una cadena que impedeix el pas de cotxes, i a l’altra costat del torrent, hi veurem el nostre objectiu. Seguim el camí, descendint cap al torrent i girant poc a poc a mà esquerra, fins arribar a baix de tot, on haurem de girar a la dreta i endinsar-nos pel torrent, molt brut i amb olors fortes i desagradables – qui diu que sortir a la muntanya és respirar aire net… – Al cap d’una estona arribarem a una zona de conreus a mà esquerra, d’on en surt un camí que puja amunt. Agafem el camí i remuntem fins la part alta del turó. Allí parteix un senderó que va a petar directe a la torre d’Onofre Arnau:

Torre d’Onofre Arnau

Just darrera de la torre, segueix el camí que en un minut et planta al cim del turó.

Jo al Cim

Bé, i això és tot, perdoneu tots els que seguiu el meu blog per la gran parada que he hagut de fer, ja que no tenia temps material per a realitzar les ressenyes amb les condicions i amb la qualitat que m’agradaria.

Salut i muntanyes!!

Referències Externes:

http://www.flickr.com/photos/henky81/sets/72157603506687597/ – Set de fotos de l’excursió al Castell de Burriac i al turó d’Onofre Arnau

http://www.castillosnet.org/programs/castillosnet.php?tip=inf&dat=barcelona/B-CAS-041 – Informació sobre el castell de Burriac

http://www.emaresme.com/maresme/mataro/ – Informació i història sobre Mataró

Ermita de Sant Sadurní de Gallifa

El poble de Gallifa es troba clausurat entre cingleres, a mig camí de Sant Llorenç Savall i Sant Feliu de Codines. És un poble petit, dominat per la verdor dels boscos, i per la afluència massiva de ciclistes i motoristes els diumenges al matí. Si arribes a les nou del matí al bar del poble, ves resant per trobar una taula, ja que et trobes els grups esmentats ocupant totes les taules, xerrant, i endrapant un bon plat d’amanida i una butifarra, acompanyats de vi en porró. Realment és un espectacle. Et sents estranger demanant només un tallat per a treure’t la son de les orelles que tens a aquestes hores. Pel que fa a l’entorn, és una zona que jo no havia visitat gaire, però d’ençà que vem planejar la ascensió al punt més alt del cingle que domina el poble, hi hem anat uns quants cops, ja que no haviem aconseguit trobar el camí correcte degut a la diversitat de pistes i a la forta espessor dels boscos que envolten el poble. Finalment el desembre passat vem aconseguir trobar el camí correcte i arribar fins al cim. A continuació us detallaré la odisea, però abans us posaré la fitxa tècnica:

FITXA TÈCNICA SANT SADURNÍ DE GALLIFA

Punt de Partida/Arribada: última corba abans d’arribar a Gallifa, venint de Sant Llorenç Savall.
Data: 09/12/06
Horari: 1 h. de pujada / 35 min. de baixada.
Desnivell Acumulat: +-422 m.
Distancia: 3′3 km (Anar i Tornar).
Condicions: Es pot fer en qualsevol època de l’any. És dificil trobar el camí fins la canal que puja al collet, ja que la zona es troba molt bruta, fins al punt d’anar per sobre dels arbustos i branques tallades pel dret fins a trobar el camí.
Dificultat: Fàcil.

Ruta:

El millor punt per a aparcar es troba just a la última corba abans del poble, ja que hi podem trobar una bona esplanada que sol estar buida. Des d’aquí, ja a peu, seguim la carretera en direcció Sant Llorenç Savall, i just al final de la corba, veurem un camí a mà dreta, que marca el punt d’inici del recorregut. Seguim aquest camí uns 200 m., fent una corba a la dreta i després una altra més suau a l’esquerra i haurem d’estar força atents, ja que un corriol surt a mà esquerra passats aquests 150-200 metres. Aquest corriol és el que hem d’agafar. Veurem que el corriol es troba poc freqüentat i força brut. Començem a pujar per aquí, passem per una tanca metàl·lica de color verd, i anem guanyant alçada a poc a poc. En uns deu minuts arribarem al primer dels camins que hem de creuar. El corriol segueix davant nostre força visible, i puja fins arribar de nou a un altre camí. A partir d’aquí és quan es complica la ruta. Haurem de seguir el camí cap a la dreta, direcció E, fins a trobar una fita de pedres a mà esquerra, que ens farà de drecera per a arribar a un altre camí ample. Des d’aquí, i davant nostre (mirant cap al N), haurem de trobar una fita, o a falta d’aquesta, una ruta que ens meni cap a les roques que formen l’inmens mur de Sant Sadurní. Aviso que el camí és inexistent, ja que està tota la zona plena de troncs tallats i arbusts apilats de tal forma que haurem de passar literalment trepitjant arbusts, sense tocar quasibé el terra. Aqui sota us deixo un detall de l’estat del camí. per a que us en feu una idea, (aquí en teniu un parell més):

“Camí” de pujada

El camí puja arran de roca en direcció N. Des d’aquí veurem que hi ha dues canals amb força vegetació que pujen amunt, separades per una agulla coronada amb una senyera i a continuació un espagat rocós. El nostre camí ataca la canal de la dreta. Un cop arribats a l’inici de la canal, el camí ja es fa més evident, i en uns deu minuts arribarem al collet de Sant Sadurní. Des d’aquest punt, haurem de girar a la dreta i seguir un corriol força evident que fa drecera trencant el camí de carro principal que dona voltes fins arribar a l’ermita. En cinc minuts, ja apareixerà l’ermita i podrem jeure al banc de l’entrada a paladejar un bon vi dolç i un trosset de formatge parmesà que ens haurem ben guanyat. Un cop fet el cim, el camí de baixada és molt més senzill, ja que des de dalt s’observa força millor la traça a seguir un cop siguem a baix de la canal. Us deixo unes quantes fotos, la resta les podreu visitar a l’album de la excursió. Fins la propera!!!! I molt bones festes a tothom!!!!!!!!!!!

Cim de Sant Sadurní de Gallifa

Detall de l’absis de l’ermita

En Toni baixant per la canal

Referències Externes:

http://www.flickr.com/photos/henky81/sets/72157603273401641/ – Set de fotos de l’excursió a Gallifa a Flickr

Creu al cim del Taga

Preciosa muntanya que predomina sobre la vall de Ribes. És a la serra Conivella i forma part del municipi d’Ogassa. Tot i això, hi ha diverses rutes que remunten els seus vessants fins al cim, les més comunes de les quals parteixen d’Ogassa, de Pardines o de Bruguera. Nosaltres varem elegir sortir des del poblet de Bruguera, ja que ens va semblar la ruta més ràpida, però totes les opcions són vàlides.

FITXA TÈCNICA TAGA

Punt de Partida/Arribada: Bruguera (Des de Ribes de Freser, agafar el trencall en direcció Bruguera, al principi del poble).
Data: 09/12/06
Horari: 2:30 h. de pujada / 1:30 h. de baixada.
Desnivell Acumulat: +-840 m.
Distancia: 5′7 km (Només anada).
Condicions: Es pot fer en qualsevol època de l’any, a l’hivern recomanable amb raquetes.
Dificultat: Fàcil.

Ruta:

Aparquem el cotxe a Bruguera, i comencem a caminar atravessant el poble en direcció al coll de Jou. El camí fa un parell de llaçades molt aviat, que seguirem. Un cop aquest estigui orientat cap al N-NE, haurem d’estar força atents a trobar un camí que baixa amb força del bosc marcat amb alguna fita de pedres, però no massa visible. Aquest camí és una drecera de pendent força pronunciat i continuat, que ens estalviarà resseguir les llaçades de la carretera, ja que donen una volta molt gran. El camí també és complicat de seguir, però hem de tindre en compte que s’ha de seguir rumb NE fins arribar a unes terrasses d’herba, les quals cal pujar en direcció E fins trobar de nou la carretera. A partir d’aqui, la seguim fins arribar al coll de Jou. Com podreu observar, es pot pujar en cotxe fins aquest punt del recorregut, tant des de Bruguera com des d’Ogassa, però evidentment això va en contra del nostre esperit excursionista. Al coll de Jou fem un descans, i observem el nostre objectiu, que s’alça amb la seva imponent creu al N.

Cim del Taga des de Coll de Jou

Un cop descansats, emprenem la pujada camp a través, buscant sempre els pendents més fluixos ja que des d’un bon principi el camí es fa molt costerut. En uns vint minuts arribem al cim del Taga, amb unes vistes realment espectaculars del Puigmal i la Vall de Núria.

Cim del Taga

Cim ample i bonic per a relaxar-s’hi una estoneta. La baixada la podem fer pel mateix camí, o pel dret, com vem fer nosaltres, per a retallar camí i minuts (ja que anavem tard i no arribavem a dinar ;D ). Això si, la baixada pel dret impresiona una miqueta:

Baixada del Taga

Si ens hi fixem, podem veure les llaçades que fa la carretera del coll de jou al centre-dreta de la imatge, i a la dreta del tot, ens queda el poble de Bruguera.

Referències Externes:

http://www.flickr.com/photos/henky81/sets/72157600214025462/ – Set de fotos de l’excursió al Taga a Flickr

http://www.elripolles.com/ – Pàgina de turisme del Ripollès

http://www.madteam.net/rutas/senderismo/0.59.PujadaalTaga – Ruta per a pujar des de Pardines a MadTeam

El Castell de Montgrí vist des del parking

L’ascensió al Castell de Montgrí és una ascensió molt fàcil i divertida, degut a la composició rocosa de la major part del camí per una part, i a la tramuntana per una altra. Un cop al cim, a part de les vistes magnífiques de les quals disposem, (podrem veure les Illes Medes a la perfecció) podrem visitar el fabulós castell de Montgrí.

FITXA TÈCNICA CASTELL DE MONTGRÍ

Punt de Partida/Arribada: Ronda de Pau Casals (Torroella de Montgrí).
Data: 06/12/06
Horari: 1 h. de pujada / 30 min. de baixada.
Desnivell Acumulat: +-250 m.
Distancia: 3 km (Anar i Tornar).
Dificultat: Fàcil.

Ruta:

Aparquem a la Ronda de Pau Casals de Torroella, a la part alta del poble, on es fa molt evident que és el punt de sortida per arribar al castell. Per ajudar-nos podem anar seguint els senyals municipals que menen cap al punt de sortida del camí que puja al castell. La pujada no té cap complicació, ja que està ben indicada, però és probable que ens desviem en algun dels multiples camins existents. De forma instintiva ens hem d’anar orientant en direcció al coll de Santa Caterina, un coll a l’esquerra del castell (al seu N-O per a ésser més exactes) al qual s’arriba en uns 30-40 min xino xano.

Creu al coll de Santa Caterina

Ja només ens queda pujar els últims metres que podem fer pel camí que va fent esses o pel dret, i en uns 50 min/1h des de l’inici arribarem al castell.

Cim del Castell de Montgrí

Al cim, molt vent, una mica de pluja i poca gent. Però unes vistes espectaculars, tal i com ja he dit al principi del post. Val la pena arribar aqui dalt per a observar aquest castell i les seves magnífiques vistes. Un cop allà dalt, un s’imagina com deuria ser en èpoques passades, quan de segur marcava referències per als viatgers per la seva prominència vist des de qualsevol punt dels voltants.

Referències Externes:

http://www.flickr.com/photos/henky81/sets/72157600203654767/ – Set de fotos de l’excursió al Castell de Montgrí a Flickr

http://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_del_Montgrí – Pàgina sobre la història del castell a la Viquipèdia.

Bé, finalment torno al blog, després de la gran pausa que ha suposat aquest estiu. Entre els moviments al nou pis (segueixo sense tenir l’ordinador disponible, però és cosa de dies arreglar el problema..) i les vacances no he pogut entrar ni afegir cims ni notícies. Perdoneu-me!!!! ;D Prometo dedicació a partir d’ara, que tinc molta feina acumulada!

Salut i muntanyes!!!!!

Entre el concert de Metallica a Bilbao aquest passat cap de setmana i els examens no tinc massa temps per anar actualitzant (Això d’anar de cul per estudiar no és massa bo per la salut). A més estic en ple trasllat…. Necessito vacances!!!

Així doncs, com a mínim fins dilluns que vé no podré postejar res de res. Perdoneu les molèsties (ja sé que no podeu passar sense mi :p ).

Una abraçada a tothom!!

Edito: Bé, la pausa al blog ha estat més llarga del que em pensava, tant bon punt tingui Internet al nou pis tornaré a postejar com fins ara. Gràcies per seguir entrant al blog!! Salut i Muntanyes!!